Presentamos las I Jornadas sobre «el papel de la mujer en las bandas de Música», organizadas por la Federación de Bandas de Música de Andalucia y con la colaboración del Excmo. Ayuntamiento de Canena, Asociación Musical de Canena, Vandelvira y Tierras de Canena.
https://coessm.org/wp-content/uploads/2022/03/299-2022-federband-mujer.jpg10001000Vicente Cerdáhttps://coessm.org/wp-content/uploads/2017/10/COES_TRANS.pngVicente Cerdá2022-03-08 19:24:022022-03-09 18:53:58I Jornadas «El papel de la mujer en las bandas de música»
Una dona a la qual el destí li va fer emigrar, però no per això es va separar de les seues arrels, sinó tot el contrari, a més a més, va enriquir el seu talent i la seua cultura, va desenvolupar la seua obra a Veneçuela, un país ric en aquells dies i en el seu retorn va traslladar tot l’aprés a la seua terra natal.
Figures femenines com ella ja les trobem en ple segle XX amb dades molt més precises. Va morir el 15 de gener de 2019 envoltada de tota la seua família, un fet tan pròxim que ens dona l’oportunitat d’haver-la conegut fa pocs anys.
El seu destí era Nova York, però es va instal·lar a Veneçuela
Dolores Sendra va nàixer a Pego (Alacant) l’any 1927. El seu pare, enamorat de la música selecta, la va encoratjar a estudiar música, però la guerra ho va enterbolir tot i en finalitzar li va buscar un professor posant-la en mans del Mestre Palau, encara que als 28 anys, la incertesa laboral que existia a Alacant la va obligar a marxar-se. El seu destí era buscar a uns familiars a Nova York, però com no sabia com trobar-los va passar primer per Caracas (Veneçuela) on uns coneguts li van oferir casa de manera provisional.
Va ser allí on va fixar la seua residència de manera definitiva durant més de 18 anys. Es va casar i va trobar treball exercint la seua carrera de docent i component gran part de la seua obra. Va estudiar cant i va ser professora de solfeig i piano en diverses escoles i centres educatius, recitant i fent nombrosos concerts tant de pianista com de soprano en cors nacionals, treballant també per al Ministeri.
En divorciar-se va decidir tornar a Espanya amb els seus fills. Ací li esperaven la seua mare i germans. Era l’any 1972. Passat un temps van vindre a buscar-la des de Veneçuela, fins i tot li enviaven cartes perquè tornara a continuar treballant, però la seua mare es va negar al fet que tornara, a més Dolores volia estar amb els seus fills. Va ser una decisió molt difícil perquè allí era molt més valorada i amb més activitat professional.
Una de les primeres dones directores de bandes de música
Va començar els seus estudis a la seua ciutat natal, cursant la carrera de piano i composició en el Conservatori de València, en aquells dies “Conservatori de Música i Declamació”, obtenint el primer premie fi de carrera en la seua modalitat.
En 1949, la Banda Municipal de Pego va estrenar l’Himne a la ciutat compost i dirigits per ella, convertint-se així en una de les primeres dones a dirigir una banda de música.
Dolores Sendra amb el Mestre Palau
Encara sent alumna del Mestre Palau, va estrenar en 1951 el “Concert Dramàtic” acompanyada per l’Orquestra Municipal de València i el seu mestre com a director.
Totalment polifacètica: Jutgessa, locutora i directora del Conservatori Municipal de Xábia
En tornar a Espanya en 1972 es va convertir en la primera directora i professora de piano i solfeig en l’Institut de Música de Xábia (creat per José Mayor, alumne seu, actual Conservatori Municipal. Això va fer que el seu labos’intensificara encara més. A la mateixa vegada exercia de jutgessa de districte en el jutjat de Pego que també combinava amb la seua faceta radiofònica presentant el programa “PolicromiesSonores”.
Dolores Sendra Fue una gran pionera en la investigació de la música popular
És molt reconeguda per la seua gran labor de recopilar la música valenciana, de fet, molts dels seus treballs estan publicats en els Quaderns de Música Folklòrica Valencianade l´Institut Alfons el Magnánim, encapçalat des de la seua fundació pel seu gran professor Manuel Palau com a director i cap d’estudis. Des dels seus principis figuren com a becaris Dolores Sendra, María Teresa Oller i Antonio Chover.
Dos anys abans de la seua mort, va ser distingida com a Insigne de la Música Valenciana.
Al costat dels guardonats també estava el seu preuat mestre Manuel Palau, al qual en el seu discurs es va dirigir a ell com un segon pare amb el qual va voler compartir el seu premi. Entre altres guardonats es trobava també Enrique García Asensio.
Compositora, intèrpret, cantant, docent, pianista, investigadora… amb un gran llegat d’obres, Dolores posseïa un caràcter vital, alegre, lúcid… molt envejable encara en els seus últims anys, amb una edat avançada, ja que va morir als 91 anys. Per a la mostra de totes aquestes qualitats humanes, hem tingut la sort de trobar una entrevista de l’any 2018, publicada en la Revista Digital “Notes de pas” del Conservatori Superior de Música de València, dins de l’article La Invisibilitat sonora, realitzada pel Grup de RecercaSonora, integrat per Cristina Aguilera (CSMV), Maria José Labrador (UPV), Daniel Labrada(Conservatori Professional de Música de Castelló), José Miguel Sanz (CSMV), i Paula Tamarit (CSMV) , els detalls de la qual hem volgut recollir per a mostrar el seu costat més humà. L’entrevista està disponible en http://revistadigital2.csmvalencia.es/la-invisibilidad-sonora es va realitzar a la seua casa, a la ciutat de Pego, el 10 de març de 2018 per José Miguel Sanz i Paula Tamarit en presència de la seua germana, Elvira Sendra Bordes, i la seua filla, Dolores Amelia Medina Sendra, catedràtica i pedagoga del Conservatori Superior de Música “Joaquín Rodrigo” de València.
Els desplaçaments li suposaven un gran esforç per al seu aprenentatge
Amelia conta que a la seua mare li suposava un gran esforç el desplaçament de Pego a València per a poder fer classes amb el seu mestre, així que al principi només es preparava i presentava als exàmens.
Aquest tipus d’ensenyament/aprenentatge consistia en el fet que el senyor. Manuel li reservava una setmana completa cada 3/6 mesos per a revisar-li tot l’estudiat. En un quadern anotava totes els exercicis, correccions i aclariments, tot allò que havia d’estudiar unes setmanes abans de tornar a classe. Durant aqueixa setmana que romania rebent les classes s’allotjava a casa d’uns familiars de Patraix o en un convent de monges que hi havia al Carrer Balmes.
En entrar en ensenyaments més intensos com a Harmonia i Composició, havia de mantindre correspondència amb el mestre, perquè havia de corregir i retornar els treballs, fins que arribava al punt de necessitar alguna classe presencial.
Posteriorment ja va finalitzar els seus estudis cursant els seus últims anys en el Conservatori de València, acabant amb Premi Final de Carrera. Encara així es lamentava de no haver-se quedat a residir a València per a poder continuar aprenent més, però la necessitat li impedia viure en la capital i no al seu poble. L’obsessió cap a la música era tal que viatjant en l’autobús escoltava el motor com si fora una orquestra.
Com ja hem indicat, gràcies a l’entrevista que es va realitzar, hem pogut reviure el seu caràcter més humà. Allí els va rebre en una àmplia i lluminosa estada, amb retallades, fotos, records, programes… tot sobre una taula de llitera. Nombrosos documents que plasmaven tota una vida musical.
Aprenia les lliçons de memòria en sentir-les cantar als alumnes més majors
Compte anècdotes amb les seues pròpies paraules, emocionada, feliç… com quan era molt xica que s’aprenia les lliçons de memòria i sense estudiar les cantava. Quan el professor, José Oltra, els donava uns minuts per a repassar la lliçó, ella es distreia i li deia que ja la sabia. Un dia li va dir al seu pare que fins i tot li podia repassar el llibre complet d’una sola vegada. És clar (ens diu ella) que eren lliçons molt pegadizas com les del llibre “Solfeig dels Solfejos” i amb tan sols sis anys en sentir cantar als majors, les aprenia. Era la més xicoteta de la classe i el professor li va indicar al seu pare que era una xiqueta amb moltes qualitats, per la qual cosa sense pensar-ho i amb la seua gran afició a la música no el va pensar ni un segon a encaminar-la a això, encara que hi havia un aspecte que no coincidien, ja que Dolores s’inclinava a la música popular i el seu pare a la selecta.
El seu pare mai va ser músic per circumstàncies com haver-se quedat sense mare des de molt xicotet i en una època molt difícil, però sempre que desapareixia ho trobaven escoltant els assajos de la banda o els programes musicals de la ràdio clàssica, per això, va encoratjar a Dolores. Acabada la guerra, li va preguntar si volia estudiar música i ella va dir que sí, van viatjar a València a preguntar per algun professor i li van indicar al Mestre Palau.
El Mestre Palau va reconéixer el seu talent sol en sentir-la tocar
Dolores tenia les xicotetes nocions que Oltra li havia ensenyat. Palau en sentir-la tocar va assentir al seu pare que efectivament tenia qualitats. Des d’aquell dia ho va estudiar tot amb ell, solfeig i piano. No va tindre un altre professor, fins i tot va aprendre amb ell nocions d’anglés. La dona de Palau i les seues filles la van arribar a considerar com de la família.
Una gran sort és que la filla de Dolores, Dolores Amelia siga Catedràtica del Conservatori de València, gràcies a ella, l’obra de la seua mare està catalogada i pot ser estudiada i enfocada als alumnes del conservatori.
Sap apreciar per això la gran professionalitat de la seua mare en anècdotes en la qual ella, encara sent molt xicoteta, va ser una vegada testimoni de com va haver de substituir una veu de contralt sent soprano perquè la solista no apareixia. Interpretava la veu fent un pas al capdavant i després continuava la seua tornant al seu lloc.
Hi ha moltes obres de Dolores sense estrenar, com el concert per a piano i orquestra que Amelia està orquestrant. La influència que la seua mare exerceix sobre ella, fa que en general vulga que es prenga interés per la composició femenina, no sols perquè s’enfoque a l’estudi de ser dones, sinó perquè no es perden per circumstàncies de l’època. Amelia també té recopilada les composicions de Lola Vitòria.
Va recollir tot el seu repertori que el tenor còmic de Villena s’havia trobat en el fem (aquest tema el recopilem en aquesta secció de Pioneres en el primer article). També té localitzat un concert per a piano i orquestra de María Teresa Oller, el qual sí que està orquestrat i donat al pianista Leopoldo Querol, però mai va ser interpretat per qüestions d’agenda. Té també la certesa que existeix un enregistrament en Ràdio Nacional de la interpretació del “Concert Dramátic” de Palau interpretat per la seua mare i dirigida per ell, però mai ho ha pogut trobar, pot ser que desparecieraja que va anar abans de la “riuada”.
Com ja hem dit anteriorment, el redactar la vida de dones entrades ja en el segle XX, dona l’ocasió de poder conéixer a persones que han conviscut i aprés amb ella. Alumnes que han seguit la carrera professional i que encara recorda com Joaquín Sastre, Ferrán Ferrando, Pep Sendra…
No la van acceptar com a directora en ser dona…
Altra de les anècdotes va ser la de l’Himne de Pego. Li van preguntar si tenia algun himne i precisament estava component eixe. Els va agradar en escoltar-ho i ho van fer oficial. Dolores no tenia treball i el Mestre Palau li va oferir una banda que no tenia director, per a ell no existia diferència entre homes i dones en el pla professional, de fet a ella la considerava solament com un bon músic.
Actualment es respecta a les dones en aquest treball, però en aquella època li van dir que una dona no la volien com a directora. Ella podia estar com si ells foren dones, però ells no podien imaginar que ella fora un home, no obstant això, va preparar l’himne i igualment va dirigir l’estrena, però aquella circumstància va fer que Dolores abandonara aquella proposta de treball…
Transcorreguts els 50 anys de la composició de l’Himne, va haver-hi un alcalde que va celebrar l’Aniversari, no obstant això, uns altres deien que allò era de Franco… era el que hi havia en l’època dels 40…
El primer cor que es va formar a Pego també va ser creat per ella abans de partir a Veneçuela. La idea se li va ocórrer perquè unes quantes dones (avietes) que anaven pel carrer per Setmana Santa interpretaven les cançons a dues veus, per tant, si unia a més joves, podrien perfectament cantar-les a quatre… i així va aconseguir crear un cor que va estrenar en l’Homenatge al Pare Banyuls. Ella mateixa es lamenta que en marxar-se ací quedara un treball perdut…
Partitura de Dolors Sendra
Recollia les cançons populars viatjant pels pobles gravant amb un magnetòfon
Altre dels treballs que va realitzar abans de marxar-se va ser la recopilació de cançons populars col·laborant amb Palau. Anava pel pobles amb un magnetòfon fent els enregistraments. El seu pare l’acompanyava, perquè no estava bé vist que una xica jove fora tan sola pels pobles. Quan arribava a casa les escrivia i copiava, feia la transcripció i les enviava al mestre. Aqueix llibre es va editar, però encara així queden més de 400 cançons sense incorporar. Té molt bons records d’allò, fins i tot els pobletans li feien regals. Passats els anys li han fet alguns homenatges des de les poblacions.
El record més preuat per a Dolores Sendra sempre va ser el seu mestre, li recorda com un pare, ell sempre va veure en ella una alumna molt treballadora i ella en ell un professor inigualable, de gran categoria, enamorat de l’ensenyament. No deixava dubte sense resoldre. Feia treballar als alumnes de manera incansable. No li agradava perdre el temps amb els negats a la música i mai va ensenyar per diners. Li agradaven els que treballaven amb ganes, pensava que el llegat més preuat que deixa un professor són els bons alumnes. No li agradaven les vacances precisament per això, perquè es parava d’estudiar. A ella mai li va posar inconvenients, fins i tot la va afavorir econòmicament, ja que eren temps difícils i la seua família no era massa adinerada.
A Dolores li unia una gran estima amb María Teresa Oller, les dues eren alumnes de Palau. Els va unir una forta amistat fins a ben entrades en edat. Quan Dolores va començar a treballar per primera vegada (la Vall d´Uxó) no li donava temps a agafar l’autobús per a tornar i María Teresa li oferia un llit plegable per a dormir. També recorda amb agraïment que quan anaven a fer classe juntes li preparava un entrepà per a tornar en l’autobús a casa.És lamentable que dones tan influents d’aquesta època no tinguen reconeguda la seua obra. Per diverses circumstàncies, tant una com l’altra tenen encara moltes composicions sense estrenar un complet error per a la cultura musical valenciana. En 2002, l’Ajuntament de Pego va tindre una bona iniciativa, va convocar l’I Concurs Nacional “Dolores Sendra” per a Joves Intèrprets. La intenció va ser bona, però es van escatimar fons i esforç celebrant solament una edició. Ens indica la seua filla Amelia que seria un gran somni que se’ls brindara un homenatge tant a María Teresa Oller com a la seua mare per a en el reconeixement de les seues obres.
https://coessm.org/wp-content/uploads/2022/02/8406-Pioneres-7-Dolores-Sendra-Bordes-dirigint-una-banda.jpg496750Vicente Cerdáhttps://coessm.org/wp-content/uploads/2017/10/COES_TRANS.pngVicente Cerdá2022-02-21 18:18:182022-02-21 18:19:02Pioneres 7: Dolores Sendra Bordes (Pego, 1927), la primera dona que va dirigir una banda de música
Poc conegudes, però no per això inexistents van ser moltes dones valencianes les que van treballar després de la postguerra per a adaptar-se a la nova realitat del país. Igual que els seus col·legues masculins van treballar en l’àmbit cultural; no obstant això, obtenien menor protagonisme i reconeixement.
Cos de text
D’això tractem en aquesta secció de “Pioneres”, per tal de valorar el treball cultural femení. Rescatar, localitzar a aquelles dones, estudiar les seues partitures, la seua vida, les seues obres, valorar-les sense més pretensió que el seu reconeixement. Elles van alçar els pilars de la igualtat, d’igual forma com a grans professionals de la música, per això hem de saldar el deute històric que tant mereixen. Una d’aquelles grans desconegudes va ser María Dolores Soriano Raga, coneguda també com Lolita Soriano.
Infravalorada per la seua condició femenina
Aquesta compositora va treballar de manera incansable en la postguerra, no obstant això, en existir distinció entre el treball masculí i femení no es va poder desenvolupar professionalment com deuria per la seua condició femenina.
Els homes exercien el treball de manera pública i les dones de manera íntima, alguna cosa que els posava més difícil que el seu treball fóra conegut. Aquelles que ho aconseguien eren mal vistes i ignorades, fins i tot infravalorades. La invisibilitat femenina sempre era present; un gran impediment per al desenvolupament professional.
Les dones havien de complir el paper d’esposa, mare, filla, mestressa de casa… i si s’oposaven a eixos cànons, havien de lluitar fortament, mostrant la imatge de “bestioles rares” i més, sobretot, en el camp de la composició, perquè això suposava una capacitat intel·lectual encara més superior que es dubtava que elles tingueren.
Durant 50 anys va ser professora del Conservatori de l’Ajuntament de València
María Dolores Soriano Raga va ser durant cinquanta anys professora del Conservatori de l’Ajuntament de València. La seua gran evolució es desenvolupa en l’època franquista, per això posseeix entre les seues composicions nombroses marxes militars d’exaltació, patriòtiques, himnes religiosos, cançons espanyoles i pasdobles. Igualment va ser la fundadora del Cor Infantil “Juan Bautista Comes” al costat de José Roca.
Potser és la compositora més antiga que es té constància en els arxius de la Banda Municipal de València i la que més composicions posseeix, són algunes Així canta València, Olerizo, Capseta de Música, Llamas d’Art…
Malgrat ser molt prolífica, existeixen poques dades d’ella, de la seua vida… no apareix en els diccionaris de música valenciana. Té molta música escrita per a banda, veu i piano, uns àmbits en els quals signava com Lolita Soriano.
Com a compositora i docent també va crear moltes cançons infantils i un preciós Ocell Maríaper a veu i òrgan.
Compositora del primer Himne del València Club de Futbol
La seua obra més coneguda és la del primer himne del València Club de Futbol: “Hurra el València, hip, hip, hurra”. Molts dels seguidors desconeixen que la seua autora és una dona, no obstant això, aquest himne va ser dirigit i estrenat per ella en la vesprada del diumenge 21 de setembre de 1924 en el camp del Mestalla interpretat per la Unió Musical i el Cor del Micalet.
El València ja s’havia establit al Mestalla i va decidir obtindre un simbolisme, per a això va encarregar una cançó que el representara i va anar Lolita Soriano al costat de Bernardo Duties, que va aconseguir un himne vibrant.
El dia de l’estrena, a més de l’himne, es va presentar la bandera oficial. En acabar la interpretació, va ser tal l’èxit que va caldre ser repetit a causa de la gran ovació dels aficionats. Els crítics de l’època ho consideraven una miqueta barroc, però el públic demanava la seua repetició una vegada i una altra. No obstant això, malgrat l’èxit, a poc a poc va anar caient en l’oblit substituït pel pasdoble Valènciadel mestre José Padilla, que, amb el temps, va ser adoptat com a himne oficial. Podria dir-se que un dels motius del relegue en l’oblit va ser per ser escrit per mans femenines. En 2005 va ser reestrenat per l’Agrupació Musical Els Majors de L´Horta Sud d´Aldaia.
Escriu el primer poema en valencià de l’època franquista
Altra de les seues obres es va interpretar en 1939 en la commemoració del seté centenari de la Conquesta de la Ciutat de València per Jaume I. L’ambient d’aquell moment era, ja, totalment espanyolista i la composició tenia, no obstant, com a títol “Nostra Senyera” . Es converteix així aquest poema en el primer escrit en valencià durant la dictadura franquista. Ho va escriure per a la celebració del 9 d’octubre. Els seus últims versos són els següents:
València,
València,
la més florida i bella ciutat,
contempla a sons fills predilectes
que sempre estan al seu costat.
Dijosos i alegres,
en aquesta festa esplèndida digam:
Que vixca la nostra Senyera
qu’és el cor dels valencians!!
Les seues obres continuen sent desconegudes
Quant a les plataformes digitals actuals només podem escoltar el pasdoble “Llamas d’Art” interpretat per la Banda de Dons de la FSMCV. Una llàstima que obres de tan gran riquesa i compostes per dones no es puguen gaudir ni ser escoltades en sales de concert al no ser interpretades ni gravades.
De nou ens hem tornat a sorprendre en aquesta secció de “Pioneres” en voler visibilitzar una nova compositora, perquè resulta molt difícil de trobar entre documents històrics aquest tipus de biografies. Només hem pogut esbrinar que va ser coetània de Etelvina Ofelia, elaborant una gran labor pedagògica després de la Guerra Civil.
Estem ja situats en el segle XX i encara aquestes dones no han sigut reconegudes com bé mereixen per la seua labor educativa. Més aviat estan silenciades, les seues obres estan ben guardades en arxius històrics als quals tan sols accedeixen historiadors. Aquesta no és una forma de reivindicació, sinó de deute històric cap a elles. És un fet despietat i molt penós que aquesta classe de compositores estiguen relegades a l’oblit. Dones que han aconseguit titulacions superiors amb gran lluita en una època en les quals havien de doblegar el seu esforç per a aconseguir un buit en la cultura musical. Van realitzar els seus estudis en el Conservatori de València, igual que els seus companys i no es veuen igualment considerades.
Els llistats del Conservatori estan replets en les fulles de les seues matrícules de figures femenines docents, però les seues composicions sempre són interpretades com a obres menors. La majoria es van dedicar a la docència per no tindre l’oportunitat de ser intèrprets, no per això la docència cobra menys importància, només és la mostra que les dones no s’exposaven de manera pública, sent així menys admirades.
Va treballar de manera incansable en la postguerra, no obstant això, no es va poder desenvolupar professionalment com deuria per la seua condició femenina
El 9 d’Octubre de 1939 va escriure i va donar a conéixer el primer poema en valencià del període franquista
Va ser la fundadora del Cor Infantil “Juan Bautista Comes” al costat de José Roca
https://coessm.org/wp-content/uploads/2022/01/8405-Pioneras-MDolores-Soriano-foto-762x1024-1.jpg1024762Vicente Cerdáhttps://coessm.org/wp-content/uploads/2017/10/COES_TRANS.pngVicente Cerdá2022-01-11 19:27:572022-01-11 19:40:46Pioneres 6: María Dolores Soriano Raga, compositora de la postguerra i professora 50 anys del Conservatori de l’Ajuntament de València
Esta compositora fue muy importante en la música de baile y por la época y la libertad que se iba incorporando en la vida social hacia la mujer, las bandas de música, aunque en minoría, ya incorporan en sus repertorios composiciones con nombres femeninos, evitando seudónimos para ocultar su nombre.
Es el caso de esta compositora, quetiene una gran variedad de música dedicada a las bandas, como algunos pasodobles que se convierten en himnos en algunos pueblos valencianos.
Sus padres, Salvador Andrés Fullana yMaría Blasco Villaplanaeran naturales de Benimarfull, aunque ella nació en Valencia el 13 de septiembre de 1910 y muere ya en pleno siglo XX en el año 1992.
Su enfermedad asmática le impidió su deseo de ser concertista (ladillo o destacado)
Su gran ilusión fue siempre ser concertista, inicia y acaba sus estudios en elConservatorio de Valencia, siendo algunos de sus profesores Antonio Fornet Asensi de piano, Pedro Sosade Harmonía de Historia de la Música Eduardo López Chavarri.También recibió clases particulares de Ramón Ribes, muy buen amigo de su padre. Al acabar sus estudios en 1930 se convierte en profesora de piano en el mismo conservatorio.
Su deseo de ser concertista se ve truncado por la necesidad de reposo que le conlleva su enfermedad de asma, por lo que estuvo dos años sin actividad que pasó en el pueblo de sus padres, Benimarfull.
Uno de sus grandes éxitos y sin ser todavía compositora profesional es el Xotisque compuso para Radio Valenciatitulado “Ellos son así”,a un programa con este mismo nombre. Su música se caracteriza por ser humorística y el estreno resultó un éxito rotundo.
Sus composiciones en rasgos generales, son sencillas y populares, enfocada siempre a la rebeldía del pueblo, con canciones satíricas y bailes, sobre todo para ser interpretadas por las bandas de música. A ello le acompaña su esposo Ernesto Hurtado, amante de las tradiciones, con el que contrajo matrimonio en 1945. Natural de Benimarfull y escritor de cuatro libros sobre esta población.
En 1972 presenta un villancico que resulta finalista en un Festival de Canciones Navideñasen Hospitalet de Llobregatcon el título Jesús Nen.
Ya en la década de los 80, más concretamente en el año 1982, (hay que señalar que las mujeres ya habían comenzado a incorporarse en las Bandas de Música)
El pasodoble Balones fue arreglado por Tomás Olcina Ribes con el permiso de María Teresa, se le puso letra y se convirtió en Himno de esa población.Más tarde, el alcalde de Benimarfull le encargó un pasodoble para Benimarfull, el cual, más tarde se convirtió en Himno de la población.
Para ello, se le necesitaba poner letra y el pianista Tomás Olcina Ribespidió permiso a María Teresa para cambiar el trío de esta composición, a lo que ella muy amablemente no opuso ningún problema.
Nos cuenta este pianista que era un persona alegre y muy simpática. Personalmente asistió al estreno del pasodoble convertido en Himno y le encantó, ya por aquel entonces llevaba en mente la composición de uno de sus pasodobles más interpretados y populares, “El Delirio Ché!”,que, posteriormente fue adoptado por la Unión Musical “El Delirio”de Gorga
Sus éxitos van aumentando y en 1985, el alcalde de Benimarfull le encarga el pasodoble para el pueblo, el cual, igualmente que el anterior se convierte en himno de la población. Fue interpretado por primera vez por la Unió Musical de Muro d´Alcoi.
En la SGAE figura también bajo el nombre de María Andrés Blasco (ladillo o destacado)
Hay que decir que los avances de la época, dan lugar al mejor reconocimiento de las mujeres hacia el mundo de la música más popular, por ello no es inconveniente que sus obras puedan formar parte de laBiblioteca Municipal de València, Aunque a pesar de ello, en algunos archivos, su nombre aparece en ocasiones cambiado, suprimiendo el segundo, pasando solamente a María Andrés Blasco.
Otro aspecto del que nos podemos sentir afortunados es que al acercarnos ya a nuestra época, podemos contar con el disfrute de sus obras en formato digital, en plataformas que se aprecian mucho más el arte compositivo de esta mujer y que desde la década de los 50, cuando perfeccionaba sus estudios con Pedro Sosaingresó en la SGAE.
Algunas de ellas son:
Andaluza de mis sueños, banda
Balones, pasdoble banda
Benimarfull, pasdoble, banda
Costa Blanca, banda
El delirio che, banda
Gozos al Santo Cristo del Consuelo
Mocita cascabelera, veu i piano
Plegaria a la Mare de DéuUn hecho relevante de esta compositora son los escasos datos que se pueden encontrar sobre ella, por ello damos las gracias a la familia de Tomás Olcina, pianista que modificó el pasodoble “Balones” para adaptar la letra y convertirlo en Himno, al que ella aceptó gustosamente. Esta familia la conoció personalmente y nos ha facilitado muchos datos para poder recabar información).
https://coessm.org/wp-content/uploads/2021/12/8404-maria-teresa-andres-web.jpg609444Vicente Cerdáhttps://coessm.org/wp-content/uploads/2017/10/COES_TRANS.pngVicente Cerdá2022-01-01 05:00:472022-01-01 09:49:33Pioneras 5: María Teresa Andrés Blasco (1903-1992): compositora para bandas y música de baile
Conforme anem avançant en el segle XX anem comprovant com la figura de la dona va prenent, molt poc a poc, rellevància en les diferents branques de la cultura.
És el cas de Matilde Salvador Segarra que és considerada com la més important professional de la seua època, quan la igualtat de gènere començava a ser un referent social i ja s’endevinava un altre estatus social.
A Matilde Salvador se la considera una dona polifacètica, perquè no solament la seua creació es va limitar a les innombrables obres musicals, sinó que també es va dedicar a la pintura. És una de les figures més representatives del sentiment indentitari valencià pel seu fort compromís cap a la llengua i la seua cultura; per això va rebre la medalla de la Universitat de de Castelló (1998) i de València (2001) i la Creu de Sant Jordi (2005), entre altres guardons.
Nascuda a Castelló de la Plana, l’any 1918, el seu cercle social i familiar li va afavorir culturalment, perquè el seu avi era violoncel·lista, la seua tia una excel·lent pianista, el seu pare un gran violinista que va impulsar la creació de la Societat Filharmònica i el Conservatori de Castelló, i la seua mare es dedicava a la pintura de la mà del mestre Vicent Castell Doménech. Tota una gran família impulsada per l’art que va afavorir a aquesta gran figura femenina valenciana per a convertir-se en un esperó i impuls del desenvolupament cultural.
A la primerenca edat de sis anys ja va començar a estudiar piano amb la seua tia, aconseguint el títol Superior als 18 anys, continuant amb Harmonia, Composició i Orquestració de la mà de Vicente Asensio, que posteriorment es va convertir en el seu marit en 1947.
Les obres de Matilde Salvador destaquen sobretot en la música escènica i coral. Va poder gaudir de la majoria de les seues estrenes, entre elles dues òperes, a més de ballets, cantates escèniques, música religiosa i representacions nadalenques. A això se li uneix il·lustracions sonores per a les representacions de teatre clàssic. Va musicar poemes de Bernat Artola Tomás, Xavier Casp, Salvador Espriu, Miquel Costa i Llobera, etc.
Primera dona a realitzar una estrena en el Liceu de Barcelona
Amb l’estrena de la seua òpera Vinatea en 1974 es va convertir en la primera dona que estrenava les seues obres en el Liceu de Barcelona. La seua altra òpera La Filla del Rei Barbut s’estrena anteriorment en 1943 en el Teatre Principal de Castelló. La primera es basava en el llibret de Xabier Casp i la segona en el text de Manuel Segarra Ribés.
La seua obra és tan variada que acull tota l’extensió de composicions per a cor, cor i orquestra, grup instrumental amb òrgan, cançons per a concert, sobretot amb veu i piano i acompanyament de guitarra i orquestra. Apuntem que l’Himne de la Ciutat de Castelló de la Plana va ser adoptat en 1987 d’una de les seues composicions la Marxa de la Citutat.
Ja hem apuntat que la majoria de les seues obres eren la inclusió de música a textos, tant de poetes clàssics que contemporanis que van veure les seues obres musicalizadas sense límit de llengües: castellà, gallec, català, mallorquí, alguerés, anglés….
Quant a la secció discogràfica, hem d’afegir que hem tingut una gran sort perquè els enregistraments ja podien gaudir-se amb comoditat, fet que ha donat lloc a conservar moltes de les seues obres. El seu gran virtuosidad pianística ha sigut immortalitzada gràcies a això, podem escoltar de la seua pròpia mà les seues interpretacions de concert acompanyades de cantants.
La seua professió de docent en el Conservatori Superior de Música de València la va fer exercir com a crític musical en diversos diaris i revistes de les ciutats de Catalunya, València i Castelló.
Nombrosos són els seus premis al llarg de la seua carrera, entre ells destaca el de composició coral Joaquín Rodrigo que va aconseguir en dues ocasions i el de Joan Senet a València per la seua col·lecció de cançons Planys, Cançons i una Nadala totes elles per a veu i piano.
Les obres per encàrrec són nombroses en qualsevol aspecte, obres obligades per a concursos i premis tant nacionals com internacionals. Podem destacar el de José Iturbi de piano o el de la Ville de Carpentrás (França).
Filla Predilecta de Castelló, la seua ciutat natal
Els seus reconeixements són innombrables, tant acadèmics com institucionals. Va ser la primera dona a ser nomenada Filla Predilecta de Castelló de la Plana, distingida per la Generalitat Valenciana al Alt Mèrit Cultural , la Creu de Sant Jordi per la Generalitat Catalana, medalles d’or per les Universitats Valencianes… també va ser nomenada Valenciana de l´Any de la Fundació Huguet de Castelló. Una de les sales de l’Auditori de la Universitat de València porta el seu nom, a més de diversos centres de jubilats, biblioteques i instituts d’ensenyament; a això se li sumen carrers, places i avingudes en tot el territori valencià.
No podem deixar a un costat la seua faceta com a pintora, en la qual, va anar igualment prolixa, deixant com a mostra magnífiques obres sobre vidre. Una forma autodidacta que va començar en 1983 i que no va parar de mostrar en exposicions tant individuals com col·lectives, tant nacionals com internacionals. Entre els museus internacionals podem veure mostra de les seues obrar en alguns com el Naïf de Jaén o el Max Fourny de París.
Aquest personatge és sens dubte d’una gran influència en la cultura valenciana, perquè va desenvolupar tots els seus coneixements entre les ciutats de Castelló i València en les quals va repartir la seua vida.
Posseïa un gran caràcter vital i les seues creacions no van recular fins a la seua mort
Matilde Salvador posseïa un caràcter molt vital, inquiet, lluitador, nacionalista, amb una forma molt autodidacta que li permetia no sentir-se vinculada a cap escola; estimava les tradicions i el folklore valencià, de fet, sempre va parlar en valencià. La seua creativitat no es va veure minvada fins a la seua mort. Música i pintura eren imparables a les seues mans. Dia a dia augmentava la seua singular obra i així i tot no totes les seues creacions estan publicades, a pesar que en la Societat General d’Autors hi ha tres centenars sota el seu nom. La seua defunció el 5 d’octubre de 2007 va ser sobtat a causa d’un accident cerebrovascular.
El més significatiu d’aquesta dona és la gran influència valenciana que ha exercit dins de la nostra cultura, una dona incansable en les seues creacions. Personatges d’aquestes característiques són els que fan que es desenvolupe la cultura pròpia dels pobles, en aquest cas els valencians, aconseguint un caràcter propi, singular i definit.
Poques les paraules que la poden definir per la seua grandiositat artística i encara més puntual pel seu gènere, motiu pel qual Matilde es referent d’ aquesta secció de “Pioneres” com una de les figures femenines que van influir en la història de la música, ja no per la igualtat, sinó pel fet de simplement ser dona en el context social que com podem comprovar en aquesta època (mediats del segle XX) Matilde Salvador ja ocupa un lloc merescut en la història per la seua creativitat pròpia.
Destacats
«La condició de ser dona i haver nascut a Castelló han marcat la meua vida i la meua obra. No es comprén la meua producció musical i pictòrica sense aquests llaços» Matilde Salvador en 2004 en rebre el guardó de Dona de l’Any de la ciutat de Castelló.
Va ser distingida amb l’Alta Distinció al Mèrit Cultural de la Generalitat Valenciana i la Creu de Sant Jordi entre altres premis.
Principals guardons rebuts per Matilde Salvador
1945 Marxa de la Ciutat de Castelló, adoptada com a himne oficial l’any 1987.
1964 Premi Joan Senent per Planys, cançons i una nadala.
1967 Premi Joaquín Rodrigo de composició coral per Cantada de l’ocell.
1973 Premi Joaquín Rodrigo de composició coral per Vent, veu, àlber.
1979 Premi de Música Ciutat de Castelló per Cançoner de la Ciutat i terme de Castelló.
1979 Premi Colós del País Valencià
1984 Premi d’actuació cívica catalana de la Fundació Jaume I de Barcelona.
1986 Voladoret d’Or de la Colla del Rei Barbut, en la primera edició d’aquest premi.2
1988 Inauguració del Centre Cultural Matilde Salvador d’Aldaia (València).
1989 L’Ajuntament de Benicàssim li dedica un carrer.
1993 Premi Senyera de Jaume I de la Comissió Cívica Jaume I de Castelló.
1995 La Akademia Cantos et Fidis del L’Alguer (Sardenya-Itàlia) posa al seu cor el nom de Cor Matilde Salvador.
1995 IES Matide Salvador a Castelló de la Plana.
1996 Valenciana de l’Any de la Fundació Huguet de Castelló.
1997 Alta Distinció al Mèrit Cultural de la Generalitat Valenciana.
1998 L’Ajuntament d’Onda li dedica un carrer.
1998 Medalla d’Or de la Universitat Jaume I de Castelló.
1999 Porrot d’Honor dels Lletres Valencianes de Silla.
2001 Medalla d’Or de la Universitat de València.
2004 Dona de l’any de Castelló de la Plana.
2005 Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
2007 L’Ajuntament de Castelló li dedica un carrer.
https://coessm.org/wp-content/uploads/2021/12/8403-Matilde-Salvador-4-750x485-1.jpg485750Vicente Cerdáhttps://coessm.org/wp-content/uploads/2017/10/COES_TRANS.pngVicente Cerdá2022-01-01 03:00:492022-01-01 09:48:59Pioneres 4: Matilde Salvador, una de les dones més influents de la cultura valenciana
Ethelvina Ofelia Raga Selma es una figura que luchó contracorriente por su condición de mujer en una época en la que el género y la posición social impedía hacerse un hueco en el mundo musical.
Como cualquier mujer no tenía cabida en este mundo en el que la profesión de músico era exclusivamente masculina.
A pesar de ello, existieron músicas como ella que lograron hacerse un hueco en el mundo de la composición y la dirección.
Nació en Catarroja el 30 de abril de 1911, le tocó vivir la guerra y la posguerra, una situación todavía más difícil acompañada de hambre y penurias con el canon establecido de la negada independencia y creatividad de las mujeres. Sus padres, de oficio zapateros, lucharon muchísimo para darles estudios a sus seis hijos, sobre todo a sus hijas.
Ethelvina, con grandes dotes para la música, siguió los pasos de su hermana Asunción que sobresalía como compositora, aunque tristemente murió muy joven. Fue entonces cuando su hermana Amparo se convirtió en tutora de Ethelvina. Los grandes cambios históricos de España le hicieron vivir un increíble cambio social, experiencias que se vieron reflejadas en su obra. Centenares de canciones, música de baile, zarzuelas… y el hito de ser la primera mujer en dirigir la Banda Municipal de Valencia.
Un hecho muy destacable de estas mujeres es su vocación innata, ya que la falta de referencias y valoraciones hacia ellas y sus obras, las convierte en genios que se hacen a sí mismos.
Raquel La Cruz, profesora de violonchelo del Conservatorio de Música de Valencia, realizó un magnífico trabajo de investigación que se puede consultar en la Revista Digital Notas de Paso. Esta estudiosa encontró entrevistas y conversaciones de las nietas de la compositora, además de algunas cartas.
España se encontraba en una situación política con dos bandos muy distanciados, uno conservador inclinado hacia la Iglesia y el otro liberal y republicano. La I Guerra Mundial estaba a punto de comenzar y España era territorio neutral. Los republicanos, liderados en Valencia por Vicente Blasco Ibáñez, no tenían apoyo de la iglesia y su gran preocupación era la vida municipal y el proceso científico, lo que les enfrentaba al clero. El 50% de la población era analfabeta y los valencianos se dedicaban al cultivo de vid y naranjas durante las décadas del 1920 y 1930 y lo mismo ocurría en Catarroja, lugar en donde nace nuestra compositora, sin embargo, fue una de las privilegiadas en acceder a los estudios.
A temprana edad recorrió diversas poblaciones valencianas en compañía de su hermana Amparo, la cual fue su primera instructora y a los nueve años ya comenzó sus estudios musicales aprendiendo solfeo, armonía, violín, piano, Historia de la Música, dirección de Orquesta y folklore, declamación, Historia del Arte Dramático… obteniendo el título de violín, piano y composición en 1925 en el Conservatorio de Música de Valencia. Sin embargo, la difícil situación de España hizo que su gran carrera musical no pudiera desarrollarse con el esplendor que podría haber realizado, fueron muchas las alteraciones sociales: el golpe militar y la dictadura de Primo de Rivera, represiones y un largo etcétera que como a la mayoría de los artistas les truncaba la carrera teniendo que actuar en asociaciones benéficas y sociales.
Un hecho que influyó en la vida de Ethelvina tuvo lugar en plena Guerra Civil. Ingresó en el Convento de Vich como novicia, pues estuvo preparándose unas oposiciones de composición para París con las monjas de la Misericordia de Valencia y quedó tan impresionada de esta forma de vida que decidió ingresar. Desde allí marcha a Tàrrega (Lleida), pero como le pusieron impedimentos para formar un coro de obreros regresa a su ciudad natal convirtiéndose en organista de Las Damas Apostólicas del Sagrado Corazón de Valencia.
Ethelvina tenía la oportunidad de ejercer sus obras en la sección femenina de la Falange de las JONS a través de los Coros y Danzas, pues esta asociación controlaba los locales sociales, culturales y educativos, pero la única recompensa que recibía era el poder interpretar sus obras, así que se marcha a Manzanera (Teruel), en donde podía dirigir la banda que allí se había formado, pero la presencia de los maquis la hacen regresar a Catarroja.
La pobreza en España iba en aumento, los músicos trabajaban con sueldos precarios y Ethelvina se presenta a las oposiciones del Conservatorio de Orense, pero el insuficiente salario no le daba ni para poder pagar la pensión, por lo tanto, opta como muchos españoles a emigrar y se marcha a Suiza hasta que en 1977, cuando la democracia se instala en España, puede regresar. Ethelvina ya tenía 66 años con una gran carrera musical a sus espaldas que siempre estuvo marcada por los grandes cambios históricos y sociales.
Dirige a la Banda Municipal en 1957
Entre tantos sucesos se convirtió en la primera mujer que dirigió la Banda Municipal de Valencia en años de represión y muy difíciles. Ello ocurrió por la obtención de una beca en 1957 a través de la Diputación en la que pudo dirigir esta agrupación, exactamente el 19 de mayo de ese mismo año. La concesión de esta beca la convirtió en la primera figura femenina directora que se ponía al frente de la Banda Municipal de Valencia.
Cuando se traslada a Suiza se pone al frente de la revista alemana 7 Flechas, dedicada exclusivamente a emigrantes. A su vuelta a Madrid en los años 70, Ethelvina se pudo adaptar perfectamente al avance democrático de España, ya que había vivido bajo este modo social político de aquel país. Su vida continuó en tierras españolas, ejerciendo como profesora de clases particulares de música y dirigiendo la revista Ritmo, publicación especializada en temas musicales. Esta época también fue muy creativa, pues combinaba sus clases con la creación de guiones cinematográficos.
La vida de esta mujer es muy controvertida por los cambios políticos y su afán de trabajo fue tan impresionante que llegó a padecer el mal del escribano. Para recuperarse necesitaba calor en las manos y durante su estancia en Suiza trabajó en una fábrica de relojes y en otra de cuerdas para calentar sus manos y poder recuperarse. Gracias a su pronta recuperación consigue sacar el título de órgano.
Formación completa
Como se puede comprobar, la vida de esta mujer es impresionante con una formación de lo más completa, fue poeta, escritora, música… abarcando amplitud de estilos y técnicas. Esta clase de personajes tan carismáticos sufrieron en su carrera diversos conflictos que pudieron llegar a truncar sus obras, pero son figuras tan controvertidas que incluso se puede llegar a pensar que los aspectos históricos y la lucha por ser mujer entre una profesión masculina enriquecieron todavía más sus obras. Quizás por ello tuvo una vida tan erudita, tanto en el mundo religioso como portando la bandera republicana. Lo cierto es que en todos los ambientes que vivió supo sacar el mayor provecho a través de la música. Incluso en el final de sus días se vio envuelta en el separatismo de la lengua valenciana y fue simpatizante del Partido Conservador.
Un tratado sin editar
A los 84 años escribía cartas a políticos, alcaldes, al Rey… siempre fue muy particular con ideas bien claras hasta su vejez. Le gustaban los debates, las tertulias, discusiones… siempre rompiendo con la época incluso en su forma de vestir. Tiene un tratado todavía sin editar en donde demuestra su talla de intelectual, es el Tratado de instrumentación para banda en donde se muestra filosofía, historia, estética… traducidos por ella misma en cinco idiomas.
Murió en 2005 en una residencia de ancianos con su singular carácter alegre y esperando que la Orquesta de RTVE o la Nacional de España interpretara alguna de sus obras que por supuesto no llevaban su nombre por ser mujer, sino variedad de pseudónimos
Fue una mujer enérgica, no dudo en exiliarse en Suiza donde continuó su carrera y donde completó sus estudios de organista
Protagonizó una enorme actividad en el mundo de las bandas y fue profesora en el Conservatorio de Orense
https://coessm.org/wp-content/uploads/2021/12/8402-Pioneras3-Ethelvina-Ofelia-Raga-primera-directora-de-la-Banda-Municipal-de-Valencia.jpg957960Vicente Cerdáhttps://coessm.org/wp-content/uploads/2017/10/COES_TRANS.pngVicente Cerdá2021-12-19 17:35:152021-12-19 17:35:31Pioneras 3: Ethelvina Ofelia Raga, primera directora de la Banda Municipal de Valencia
Una figura se podría decir casi misteriosa, una mujer en una época en la que la figura femenina no era considerada dentro de la cultura como creatividad propia.
Era impensable que una mujer tuviera conocimientos culturales, por ello, si se daba el caso, se le consideraba algo fuera de lo común, dando lugar al rechazo. Esto es lo que ocurre con este personaje femenino del que hoy tratamos Lola Vitoria Tarruella.
Poca información real se ha podido recoger de ella, existe como cierto hermetismo… por ello hemos tenido que recurrir a la investigación de Joaquín Navarro García,actor y tenor cómico fallecido este año 2021. A través de su hija Amaya hemos tenido acceso a su trabajo. También con la colaboración de Pilar Sánchez Picó, ambas compañeras de trabajo en el Conservatorio Ruperto Chapíde Villena.
Joaquín comenzó a investigar sobre la vida de esta compositora y conforme iba profundizando el interés se hacía mucho mayor, pues se encontró con una misteriosa vida que atañe a esta mujer. Se decía de ella entonces que era bruja, que estaba loca, que tenía muchas rarezas –comentarios aislados, incoherentes– se supone que por su singular comportamiento como mujer. Joaquín iba descubriendo así una figura notable de personalidad atrayente, fuera de lo común para su tiempo. Sin contar con preparación académica, llegó a destacar en la música y la literatura. Los documentos reales eran muy escasos y Navarro García recurrió mientras pudo a la información a través de los comentarios y confidencias de sus familiares. Incluso a veces tuvo que abandonar el trabajo por la escasez de información.
Lola Vitoriafue escritora de teatro y compositora, todo un hallazgo de aquella época y todavía es más sorprendente que en la Bibliografía de la Ciudad de Villena y su partido judicial de José María Solerse vieran reflejadas algunas de sus obras, aunque incompletas. Solamente hay una obra registrada en la Sociedad General de Autores, la zarzuela María Rosa. Hay que resaltar que por deseo expreso de la compositora todas sus obras (a excepción de las desaparecidas) quedaran al cargo de Alfonso Arenas García, amigo muy apreciado de la familia , abogado y albacea de la misma.
En el año de su nacimiento, 1880, ocurrieron hechos tan significativos como el estreno de la Obertura 1812 de Tchaikovsky,Las Danzas HúngarasdeBrahms, A Sevilla por Todode Barbieri,La Canción de la Lolade Chueca y Valverde, Chapí comienza su triunfal carrera, nace Manuel Penellaen Valencia… hechos muy marcados en la historia de la música; a ello se le añade la creación de la Banda de Música la Novísima de Alcoy. En este mismo año y en la misma ciudad nace Dolores Agustina Ana Vitoria Tarruella, adoptando el nombre de Lola Vitoria que así siempre se la conoció.
Nació el 28 de agosto, hermana de pequeña de tres hermanos e hija deFacundo Vitoria y Dolores Tarruella, de Cocentaina y Barcelona respectivamente. Su abuela materna era natural y residía en Villena. Por ello, al morir el padre de Lola Vitoria, como su abuela también había enviudado, su madre decide marchar a Villena para vivir con ella. La compositora tan solo tenía ocho meses; razón por la que siempre se la consideró de Villena, de lo que estaba muy orgullosa. Su familia era de posición acomodada ya que sus abuelos paternos tenían un negocio de ultramarinos.
Un percance en su vida fue la pérdida del ojo derecho debido a una infección y con tan solo siete años se le implantó una prótesis ocular. La educación le era recibida siempre por sacerdotes en forma de clases particulares, pues su madre se oponía a que estuviera con otros niños debido a que Lola –se decía– tenía fenómenos paranormales razón por la que quería ocultarla. La videncia y las imposiciones de manos le perturbaban, aunque ella se resistía a creerlo.
Marchan a Valencia cuando su hermano Arturo comienza su etapa académica, una etapa en la que a Lola se le despierta el entusiasmo por la música al asistir a recitales con su madre. Es entonces cuando muestra un carácter exigente y temperamental y su madre decide que reciba clases particulares de música de muy buenos compositores valencianos como José María ÚbedayJosé María Fayos Pascual, el primero un gran improvisador de órgano que influyó en la compositora en sus improvisaciones pianísticas y el segundo,alumno de Salvador Giner, uno de los grandes influyentes en el renacimiento de la música valenciana. Con estos dos grandes profesores, Lola estudia solfeo, harmonía, composición, piano y guitarra con una facilidad extraordinaria. Estas cualidades junto a su forma de ser tan independiente le hacen tomar la decisión de componer Marcha para la Coronación. Una decisión que tomó con tan solo diecisiete años y que mantuvo en secreto. Se la dedicó al rey Alfonso XIII y la mandó a Madrid al concurso que se celebraba para tal evento, resultando premiada y editada por la famosa editorial Luis Tena. Comienza así su aprendizaje de forma más independiente, más autodidacta, dejando a un lado otras materias e inclinándose hacia la música y la literatura, en esta última hacia la prosa.
Su hermano termina la carrera de Derecho, es entonces cuando Lola y su madre regresan definitivamente a Villena y es aquí, dentro de su círculo de amistades, cuando se centra en los gustos artísticos, con amigas con aptitudes hacia las Bellas Artes, teniendo la oportunidad de asistir a veladas musicales escuchando a grandes artistas como el guitarrista Francisco Tárregaque igualmente la escuchaba a ella haciéndole tocar improvisaciones y sus propias composiciones. A estas veladas también asistían otros compositores como el director de la Música Nuevade Villena Camilo Pérez Laporta.Se acercaba el final de siglo XIX y Lola ya poseía numerosas composiciones autodidactas con buen gusto musical que le hacían prever el futuro que le esperaba.
En el año 1903 contrae matrimonio con su primo y farmacéutico Tomás Giner Gálbis,trece años mayor que ella, un hecho que le provoca un parón en su carrera musical, y que mantiene cierto recelo con la iglesia por su profesión científica, y le insta a ella a no asistir a los oficios. Por contra, siempre la apoyó y valoró en sus creaciones. Tomás destacaba en la pintura, la astrología y la literatura. Estuvieron siempre muy enamorados y el amor hacia su marido le hace seguir sus deseos; sin embargo, esta situación no le impide seguir componiendo en su propio gabinete en donde realiza innumerables veladas con un público reducido, ya que su carácter intolerante a la mediocridad hacía que sus vecinos la miraran con distanciamiento. Del matrimonio nacen dos hijas: Luz y Amparo.
Los numerosos viajes fuera de la ciudad son muy frecuentes, no le agradaba el ambiente cultural de su tierra y viaja a otras ciudades para asistir a teatros y conciertos. Su buena situación económica se lo permitía; ello dio lugar a relacionarse y conocer a muchas amistades importantes. En 1909 estrena en Alicante con música y letra de su propia mano, la zarzuela María Rosarecibiendo muy buenas críticas y un notable éxito.
Un hecho que le marcará su vida de forma dramática es la muerte de su hija Amparo con tan solo seis años debido a las fiebrestifoideasy un mes después su otra hija, contagiada por su hermana, muere igualmente a la edad de once años.
Esta tragedia hace que recaiga en una profunda depresión que achacaba a un castigo divino por distanciarse de la iglesia. Su esposo teme por ella y le hace la promesa de una peregrinación a Lourdes y gracias al amor y la ilusión levanta su ánimo. En dicha peregrinación, Lola reza en la gruta de Lourdes pidiéndole a la Virgen la reconversión de su marido hacia la iglesia. Ella nunca lo había forzado, deseaba que fuera por su propia decisión y así ocurre cuando se desprenden unos pétalos de rosas que caen en el hombro de Tomás, tomándolo como un milagro, al cual él accede y se acoge en el seno de la Santa Madre Iglesia.
Ella, no obstante, sigue con sus sesiones de espiritismo, se refugia en ello, creyendo que puede comunicarse con sus hijas de esta forma. Tomás deja a un lado todas sus actividades y se dedica a la política. Es entonces cuando Lola comienza su etapa más fructífera, compone y escribe sin cesar para dejar así a un lado su dolor y vacío de madre. También le ayudan sus salidas al campo en donde cantaba con los labriegos y tocaba la mandolina.
En 1918 estrena en Madrid otro de sus notables éxitos, la zarzuela Mi Granada con unas excelentes críticas en los medios de comunicación. Es en estos años cuando comienza a sufrir un carcinoma que le produce hemorragias, pero que no le impide llevar una vida normal.
Comienza la Guerra Civil y los dos son apresados. Lola fue liberada cuatro meses después y Tomás, su marido, al finalizar la contienda. Son los años 40 y Lola empeora por su enfermedad, pero, aun así, su creatividad no decae. En esta etapa tan oscura escribe su Fantomas llora.
Sus salidas al campo son cada vez más largas y le ronda por la cabeza la idea de crear un organismo oficial que cuidara de los artistas de forma espiritual y corporal. Su deseo era proteger a este sector cultural y busca ayuda y apoyo entre sus amistades relacionadas con la música y el teatro, consiguiendo (no sin pagos) el permiso del obispo de Orihuela para reservar la Capilla del Santísimo, algo que le llenó de alegría y entusiasmo, pero su enfermedad era imparable y a finales de esta década se le declara una metástasis convirtiendo en un infierno la poca vida que le quedaba. Su cuerpo se va consumiendo, pero no la fuerza y entereza de su carácter que le hacían mantener su espíritu fuerte e indomable. Lola Vitoria muere el 10 de mayo de 1952 y es enterrada en Villena junto a sus dos hijas. Había compuesto 55 obras musicales (para gran banda, cámara, canto y piano (11), piano (32) y teatro (12).
Termina aquí la vida de una mujer que, por la época en la que le tocó vivir, se convirtió en casi una leyenda. Sus ideas, sus necesitadas ganas de aprender por sus grandes dotes, la inclinaron a enfrentarse a la sociedad, de ahí su imagen de rareza que la hacía destacar ante las mujeres coetáneas. Decía que con los hombres se aprendía muchos más… palabras que dan muestra el lugar que ocupaban las mujeres, pues nunca faltó la creación entre géneros, simplemente se clasificaba lo masculino y lo femenino. Una muestra entre tantas era que el Maestro José Serranonunca se atrevió en las veladas a tocar después de ella, no por deferencia, sino tal vez por temor a no superarla técnicamente.
Destaquemos:
Recibió clases particulares de música de muy buenos compositores valencianos como José María ÚbedayJosé María Fayos Pascual, el primero un gran improvisador de órgano que influyó en la compositora en sus improvisaciones pianísticas y el segundo discípulo de Salvador Giner.
En 1909 estrena en Alicante con música y letra de su propia mano, la zarzuela María Rosarecibiendo muy buenas críticas y un notable éxito, y en 1918 otra zarzuela Mi Granada, con buenas críticas, entre otras composiciones hoy perdidas.
Sus ideas, sus necesitadas ganas de aprender por sus grandes dotes, la inclinaron a enfrentarse a la sociedad. Tras ser apresada por sus ideas durante la Guerra Civil escribió una comedia, Fantomás llora.
https://coessm.org/wp-content/uploads/2021/12/8401-Pioneras1-Fotografia-de-estudio-de-Lola-Vitoria-.jpg14151027Vicente Cerdáhttps://coessm.org/wp-content/uploads/2017/10/COES_TRANS.pngVicente Cerdá2021-12-19 08:00:232021-12-19 16:55:20Pioneras 2. Lola Vitoria Tarruella. Una compositora de Villena que se impuso a su tiempo
I Concurso Internacional de Composición para Mujeres compositoras «María Teresa Prieto» de repertorio para banda.
En nuestro Ateneo seguimos trabajando para dinamizar la vida cultural en Mieres, la igualdad, el desarrollo de la cultura asturiana y el repertorio bandístico.
Premios de 1500€, 1000€ y 500€ respectivamente.
Os dejamos este enlace para que os podáis descargar las BASES.
Agradecemos su trabajo en el diseño a Gustavo Salinas, Joaquín García y sobre todo a nuestro director Antonio Cánovas Moreno por todo su trabajo para sacar adelante este proyecto.
https://coessm.org/wp-content/uploads/2019/07/2019_09_15-I-CC-Mujeres-en-Mieres.jpg608420Vicente Cerdáhttps://coessm.org/wp-content/uploads/2017/10/COES_TRANS.pngVicente Cerdá2019-07-02 15:43:532021-04-08 14:46:57I Concurso Internacional de Composición para Mujeres compositoras "María Teresa Prieto"
