Amb el sobrenom de Lolita Soriano va ser l’autora del primer himne del València, C.F.
Las Bandas d Música, MANOLI ARACIL– 10 de enero de 2022
Poc conegudes, però no per això inexistents van ser moltes dones valencianes les que van treballar després de la postguerra per a adaptar-se a la nova realitat del país. Igual que els seus col·legues masculins van treballar en l’àmbit cultural; no obstant això, obtenien menor protagonisme i reconeixement.
Cos de text
D’això tractem en aquesta secció de “Pioneres”, per tal de valorar el treball cultural femení. Rescatar, localitzar a aquelles dones, estudiar les seues partitures, la seua vida, les seues obres, valorar-les sense més pretensió que el seu reconeixement. Elles van alçar els pilars de la igualtat, d’igual forma com a grans professionals de la música, per això hem de saldar el deute històric que tant mereixen. Una d’aquelles grans desconegudes va ser María Dolores Soriano Raga, coneguda també com Lolita Soriano.
Infravalorada per la seua condició femenina
Aquesta compositora va treballar de manera incansable en la postguerra, no obstant això, en existir distinció entre el treball masculí i femení no es va poder desenvolupar professionalment com deuria per la seua condició femenina.
Els homes exercien el treball de manera pública i les dones de manera íntima, alguna cosa que els posava més difícil que el seu treball fóra conegut. Aquelles que ho aconseguien eren mal vistes i ignorades, fins i tot infravalorades. La invisibilitat femenina sempre era present; un gran impediment per al desenvolupament professional.
Les dones havien de complir el paper d’esposa, mare, filla, mestressa de casa… i si s’oposaven a eixos cànons, havien de lluitar fortament, mostrant la imatge de “bestioles rares” i més, sobretot, en el camp de la composició, perquè això suposava una capacitat intel·lectual encara més superior que es dubtava que elles tingueren.
Durant 50 anys va ser professora del Conservatori de l’Ajuntament de València
María Dolores Soriano Raga va ser durant cinquanta anys professora del Conservatori de l’Ajuntament de València. La seua gran evolució es desenvolupa en l’època franquista, per això posseeix entre les seues composicions nombroses marxes militars d’exaltació, patriòtiques, himnes religiosos, cançons espanyoles i pasdobles. Igualment va ser la fundadora del Cor Infantil “Juan Bautista Comes” al costat de José Roca.
Potser és la compositora més antiga que es té constància en els arxius de la Banda Municipal de València i la que més composicions posseeix, són algunes Així canta València, Olerizo, Capseta de Música, Llamas d’Art…
Malgrat ser molt prolífica, existeixen poques dades d’ella, de la seua vida… no apareix en els diccionaris de música valenciana. Té molta música escrita per a banda, veu i piano, uns àmbits en els quals signava com Lolita Soriano.
Com a compositora i docent també va crear moltes cançons infantils i un preciós Ocell Maríaper a veu i òrgan.
Compositora del primer Himne del València Club de Futbol
La seua obra més coneguda és la del primer himne del València Club de Futbol: “Hurra el València, hip, hip, hurra”. Molts dels seguidors desconeixen que la seua autora és una dona, no obstant això, aquest himne va ser dirigit i estrenat per ella en la vesprada del diumenge 21 de setembre de 1924 en el camp del Mestalla interpretat per la Unió Musical i el Cor del Micalet.
El València ja s’havia establit al Mestalla i va decidir obtindre un simbolisme, per a això va encarregar una cançó que el representara i va anar Lolita Soriano al costat de Bernardo Duties, que va aconseguir un himne vibrant.
El dia de l’estrena, a més de l’himne, es va presentar la bandera oficial. En acabar la interpretació, va ser tal l’èxit que va caldre ser repetit a causa de la gran ovació dels aficionats. Els crítics de l’època ho consideraven una miqueta barroc, però el públic demanava la seua repetició una vegada i una altra. No obstant això, malgrat l’èxit, a poc a poc va anar caient en l’oblit substituït pel pasdoble Valènciadel mestre José Padilla, que, amb el temps, va ser adoptat com a himne oficial. Podria dir-se que un dels motius del relegue en l’oblit va ser per ser escrit per mans femenines. En 2005 va ser reestrenat per l’Agrupació Musical Els Majors de L´Horta Sud d´Aldaia.
Escriu el primer poema en valencià de l’època franquista
Altra de les seues obres es va interpretar en 1939 en la commemoració del seté centenari de la Conquesta de la Ciutat de València per Jaume I. L’ambient d’aquell moment era, ja, totalment espanyolista i la composició tenia, no obstant, com a títol “Nostra Senyera” . Es converteix així aquest poema en el primer escrit en valencià durant la dictadura franquista. Ho va escriure per a la celebració del 9 d’octubre. Els seus últims versos són els següents:
València,
València,
la més florida i bella ciutat,
contempla a sons fills predilectes
que sempre estan al seu costat.
Dijosos i alegres,
en aquesta festa esplèndida digam:
Que vixca la nostra Senyera
qu’és el cor dels valencians!!
Les seues obres continuen sent desconegudes
Quant a les plataformes digitals actuals només podem escoltar el pasdoble “Llamas d’Art” interpretat per la Banda de Dons de la FSMCV. Una llàstima que obres de tan gran riquesa i compostes per dones no es puguen gaudir ni ser escoltades en sales de concert al no ser interpretades ni gravades.
De nou ens hem tornat a sorprendre en aquesta secció de “Pioneres” en voler visibilitzar una nova compositora, perquè resulta molt difícil de trobar entre documents històrics aquest tipus de biografies. Només hem pogut esbrinar que va ser coetània de Etelvina Ofelia, elaborant una gran labor pedagògica després de la Guerra Civil.
Estem ja situats en el segle XX i encara aquestes dones no han sigut reconegudes com bé mereixen per la seua labor educativa. Més aviat estan silenciades, les seues obres estan ben guardades en arxius històrics als quals tan sols accedeixen historiadors. Aquesta no és una forma de reivindicació, sinó de deute històric cap a elles. És un fet despietat i molt penós que aquesta classe de compositores estiguen relegades a l’oblit. Dones que han aconseguit titulacions superiors amb gran lluita en una època en les quals havien de doblegar el seu esforç per a aconseguir un buit en la cultura musical. Van realitzar els seus estudis en el Conservatori de València, igual que els seus companys i no es veuen igualment considerades.
Els llistats del Conservatori estan replets en les fulles de les seues matrícules de figures femenines docents, però les seues composicions sempre són interpretades com a obres menors. La majoria es van dedicar a la docència per no tindre l’oportunitat de ser intèrprets, no per això la docència cobra menys importància, només és la mostra que les dones no s’exposaven de manera pública, sent així menys admirades.
Va treballar de manera incansable en la postguerra, no obstant això, no es va poder desenvolupar professionalment com deuria per la seua condició femenina
El 9 d’Octubre de 1939 va escriure i va donar a conéixer el primer poema en valencià del període franquista
Va ser la fundadora del Cor Infantil “Juan Bautista Comes” al costat de José Roca
