Entradas

Amb el següent treball que tracte amb diverses metàfores i que desenvolupe lliurement, rendisc el meu petit homenatge a JOAN FUSTER I ORTELLS amb motiu del Centenari del seu naixement i el 30é. Aniversari de la seua mort ocorreguda el dia 21 de juny de 1992.

El treball estructurat com un pasdoble i amb diverses metàfores de Joan Fuster, tracte de la Música Celestial amb una Còmplice Ironia.

Amb aquest treball pose fi a la Trilogia Irònica que abasta els següents articles:

Aquesta Música em posa la pell de Gallina  –  Periòdic «Ciudad» d’Alcoi el 23 d’abril de 2010 i el 2 de gener de 2011

«Açò és Música Celestial o la Ironia necessita Còmplices»   –   Pàgina66  d’Alcoi 3 de maig de 2015 i en la Revista MÚSICA I POBLE nº 179 (maig de 2015, pàg. 66 i 67) que edita la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana.

«Qualsevol soroll premeditat ja pot considerar-se que és música«.

Rememorat el Centenari del naixement i el 30é Aniversari de la mort de Joan Fuster i Ortells, vull retre el meu petit homenatge a aquest excepcional personatge amb el següent treball, relat què amb l’estructura musical d’un pasdoble i amb diverses metàfores seues, tracte de la música celestial amb una còmplice ironia.

Introducció:

«Les metàfores – les bones metàfores – no són sinó definicions imprevistes: dir la mateixa cosa, però per sorpresa. És una manera de dissimular-ne la trivialitat, i per això els poetes (i els que no ho són) l’usen copiosament».

Si el lector m’ho permet i aprofitant-me de les seues metàfores i no «cal dir que les presento sense demanar condescendència ni complicitat«, vull fer-vos partícips d’algunes singularitats solfístiques i de diverses essències populars que es reviuen en les festes de la nostra geografia, (Festes patronals, Falles, Moros i Cristians, …).

«La veritat és que mai no he pensat, de debò, escriure, les circumstàncies m’han adreçat, fins i tot, es probable que m’equivoqui. De tota manera, he de córrer aquest risc».

Acord dominant:

La música es el arte de bien combinar los sonidos en el tiempo”.

  Aquesta clara i breu definició sobre la música, la vaig rebre del mestre de solfeig quan vaig iniciar els meus estudis musicals.

Efectivament, aquest art que combina els sons de la veu humana o dels instruments i dels uns amb els altres d’acord amb les lleis de la melodia, de la harmonia i del ritme, habitualment ens produeixen dins del nostre ser, unes sensacions agradables, suggestives, racionals i lògiques. No obstant això, també percebem que en diverses ocasions, aquests sons produeixen en la nostra ànima unes sensacions molestes, irritants i fins i tot desagradables, és a dir, sentim música trastornada.

Melodia o to principal:

La Festa d’un poble i la seua Música.- Són en aquestes celebracions, alegres i bullicioses, quan una població recorda al seu patró o/i commemora un fet important de la seua història o tradició, tanmateix, al formar part d’un mateix sentiment col·lectiu, serveix per a enriquir l’esperit del ciutadà, manifestant clarament la capacitat d’assimilació social i cultural de tot un poble.

«Les veritats cal exagerar-les perquè resultin creïbles».

Veritablement i al formar part de les nostres arrels, els sentiments els mostrem clarament a través de la música, la mímica i la paraula, i reafirmant les qualitats i els defectes del nostre lloc de naixement i d’educació generacional, els utilitzem com un signe d’identificació cultural i com no, musical i festera.

Introducció al trio (piano):

«La ironia necessita còmplices».

Sabem que la ironia com a forma d’humor, consisteix en dir el contrari d’allò que volem expressar, per això musicalment i “festivament” matisem: la ironia necessita còmplices.

Trio (subdominant?) – piano:

Siga com siga, resulta inseparable el lligam de les festes amb la música. Així doncs, com «tots els versos estan ja fets«, i per donar-li un caràcter jocós i sarcàstic però assossegat, parlarem de poesia, és a dir, de música, de mímica i naturalment de festa.

«Les lliçons més útils són aquelles que decidim no aprofitar, i precisament perquè no les aprofitem».

Sabem que la festa ens duu a l’alegria i la diversió i que la clau de tota festa és la fer-nos partícips, i ho podem fer de dues maneres, activa i/o contemplativa, entenent que la primera, esmenta a tots aquells que organitzen i intervenen en la festa, mentre que la segon, al·ludeix als que si gaudeixen d’ella, però mostrant una actitud observadora i/o curiosa, en definitiva menys participativa.

«L’artista mai no està obligat a justificar la seva obra. Per principi, ell sempre té raó«.

Simultàniament és fonamental saber, què quan parlem i “sentim” les diverses composicions que interpreten els musics, no només tenim que valorar-les per la seues qualitats musicals i artístiques, sinó també per la seua idiosincràsia pròpia i pels seus referents històrics.

Introducció al trio (fort):

«Les aparences no enganyen, són aparences».

Però amb tot i musicalment parlant, contemplem que any rere any es propaguen en aquests esdeveniments, diverses discrepàncies solfístiques en les quals s’imposa una brillant? deformació interpretativa i sempre, allunyada a la creació original de l’obra. A més trobem colles d’artistes musicòmans? què amb la perfecta complicitat d’altres colles, parodien aquestes creacions musicals.

Trio (dominant?) – fort:

«Rarament es pot formular una veritat, cert tipus de veritat en tot cas sense que sembli una insolència«.

Moltes vegades escoltem expressions com «Açò és música celestial«, referint-se naturalment, al concert que ofereixen els executants de les fustes (xirimites incloses) amb una obstinació salvatge de tocar sempre en octaves super agudes i a més, desafinades, com també altres indòmits tocadors, amb la sana intenció de desdoblegar els saxòfons, les trompetes o els trombons o fins i tot les tubes, i emprenyats molts d’ells en bufar més fort que els companys que toquen al costat, és a dir, confonen la grandiositat d’un fort amb el so esgarrifós que produeixen.

«En art, la forma més justa de realisme és la caricatura«.

Tanmateix és significatiu el realisme personificat per alguns timbalers, què metrallant les partitures i amb les seues carasses i cabrioles, deixen bocabadats a un bon nombre de concurrència i condimentat amb els aporregadors de bombo, aconsegueixen espantar les mosques dels pobles més llunyans.

Si per una banda, descobrim a l’expert què amb tota l’aparença de músic, executa sense (o amb) “pudor” diverses solfes, per l’altra, es quedem sense paraules amb la comunicació sonora produïda pels instruments que empren les colles de batucades quan fan les seues tronadores demostracions i fins i tot, gaudim amb l’enginyós efecte melòdic aconseguit barrejant el pasdoble Valencia amb Cuando salí de Cuba.

«En art, la forma més justa de realisme és la caricatura«.

Efectivament, concebent que el so embriagador dels timbals duu a molts festers a aquest món celestial, és summament harmoniós veure a un cabo què amb un pet de sabre, es mou als aires del molinet1.

Així mateix aprovem amb mamballetes quan sona el tros mogudet: la pujà de … em posa la pell de gallina o vull sentir els timbals en els ronyons, potser per què només els agrada la música pel soroll que provoca i sense qüestionar-se què per a pujar, primerament hi ha que tocar baixet, és a dir suau o piano.

Quan diem les següents simpàtiques sentències: Açò ho pague jo. Pareixes una trompa marinera, o quina “marxeta” tocareu ara?, tots fem vots per a guanyar-se el cel. No obstant és més dolent que una pedregada quan escoltem aforismes com: Portat, menjat, begut i tornat, o poc tocar i molt cobrar, … en lo que cobreu, o aquest què em va deixar bocabadat: els músics teniu un mèrit impagable, mentre nosaltres ens fem el vermudet, vosaltres no pareu de bufar.

Així mateix, contemplem l’espontània complicitat d’alguns miróns o companys de correries, participant en aquests tipus de manifestacions o la situació molesta i inoportuna que pateix el públic que roman a la vorera del carrer, bé dempeus o bé assegut, quan alguns elements humans es “claven” pel mig i d’eixa manera inapropiada, no ens deixen gaudir de l’acte que esdevé en eixe instant.

«Fins i tot en els plaers més sensuals, hi ha una manera intel·ligent de gaudir-los».

Com he dit adés, els humans necessitem treure a l’exterior tots els sentiments que tenim arrelats en el lloc més profund del nostre ésser, sensacions que algunes vegades s’enfronten a la lògica i al raonament, i de la mateixa manera que descobrim que «en general no són els perjudicis que ens obliguen a obrar d’una manera o d’altra: sinó que ens hi obliguen, ben mirat, els perjudicis dels altres, trobem que la paraula (en aquest cas la mímica, la música i la festa) li fou donada a l’home, no per a revelar, ni per a ocultar els seus pensaments, sinó per justificar-los».

Da capo:

«Quan alguna vegada sembla que esteu d’acord amb altri, no em dubteu pas: és que hi ha un malentès«. 

Si tots sabem que els músics coneixen el seu meravellós art i que els festers són tots ells, fervorosos defensors d’aquestes tradicions fins i tot mil·lenàries, per què algunes d’aquestes demostracions es repeteixen regularment en el desenvolupament de les festes, sabent bé que hi ha una gran quantitat d’humans que discrepen dels comportaments anteriorment referits?.

Un llarg calderó . . . . o pausa . . . .

Coda:

«En art, la memòria és un error«.

Vull manifestar que aquest treball no pretén en cap moment tindre un caràcter ofensiu, ni tampoc procura donar cap discurs moralitzador ni als músics, ni als festers, ni als espectadors, ni molt menys pretén interferir verbalment en el desenvolupament tradicional de les festes, sinó que he volgut més bé, donar-li un caràcter jocós i sarcàstic a tot el seu contingut.

Si ho he aconseguit, benvingut siga, en cas contrari només jo passaré la pena.

Final:

«El poble diu “fer com fan n´és pecat. O sigui: “Com més serem, més riurem«.

Salut, Festa i Música.

Vicent Agulló

Postil·les; 1.- Pegar voltes i voltes sense para ni deixar de moure’s.

Pd. Els textos redactats amb lletra negreta i “cometes” pertanyen a l’assaig INDAGACIONS I PROPOSTES de Joan Fuster i Ortells – Edicions 62 i La Caixa – 1981.

Presentació

 Com a ésser humà, músic amateur i «Degustador de Música», vull destacar la importància de Pau Casals i Defilló en aquesta aventura paremiològica atès què, ha sigut ell, amb la seua humanitat i la seua saviesa el qui ens a guiat a recopilar tot aquest especial món de les parèmies, terme genèric que es manté viu i que ens convida a conèixer aquest meravellós univers de la MÚSICA i de les NOSTRES TRADICIONS.

Ressenyar que aquest Acord roman en el Museu Català de les Arts i Tradicions Populars, Casa Pairal situat en el Castellet de Perpinyà  en la comarca del Rosselló.

Música, Festa i Parèmia

Pau Casals i Defilló

Aquest títol sintetitza tot el contingut d’aquesta compilació paremiològica, en el que vull recalcar que l’idioma és la forma d’expressió pròpia d’un país o d’una comarca, amb unes característiques que permeten el seu cultiu cultural i social i amb el qual, un poble manifesta la seua mentalitat i manera de ser.

 En efecte, sabem que les persones parlen i escriuen d’acord amb la seua formació lingüística i al lloc geogràfic en el que viuen, al sector social al que pertanyen i a unes peculiaritats definides i caracteritzades per una educació generacional relacionada amb el seu període vital. Igualment no identifiquen ni manifesten clarament totes les qualitats i els defectes del seu entorn, però són utilitzades com un signe d’identitat social, per la qual cosa, aquestes vivències mitjançant les parèmies (terme que estudia aquest tipus de frases), es difonen travessant fronteres, on podem trobant-les amb idèntic contingut en indrets separats, o expressades amb diferents paraules, en llocs pròxims.

Mapa mateixa llengua

Vull incidir que el títol d’aquesta compilació, descrita pel seu nom Música, Festa i Parèmia ens guia a marcar el seu contingut, i els subtítols, Recull de Parèmies musicals i de festes que des del Rosselló i les Illes Balears, al Baix Segura i el Carxe ens apropen amb la nostra llengua, ens duu a l’assoliment d’aquest objectiu i a les comarques d’on procedeixen, atès què el lligam que hem utilitzat, han sigut i són les llengües que compartim, incloent l’aranès, l’alguerès, la lengua churra i algunes pinzellades d’italià i d’anglès, riquesa que emprem per parlar dels músics, de la música, dels instruments, dels cants, dels balls, de les festes, de les endevinalles ….

I amb aquesta riquesa cal recordar que dins de les parèmies trobem alguns tòpics descrits com a petites narracions, que argumentades en to burlesc, fan referència a veïns d’alguns pobles expressant simpaties i rivalitats.

Moltes d’aquestes parèmies apareixen amb un clar significat, en altres trobem una definició afegida, i la resta, és el lector el qui ha d’endevinar la seua relació.

A més, accentuem també el caràcter descriptiu de diverses frases o el sentit positiu o negatiu que il·lustren algunes altres, per finalment, justifiquem la disposició retòrica, despectiva, imperativa i fins i tot contradictòria de les demés.

Tot i que moltes parèmies que trobem en aquest recull estan redactades amb el model de gramàtica normativa amb les seues peculiaritats de morfologia, lèxic, rima i sintaxi, en gran quantitat d’altres i quan la pronunciació o escriptura ho ha requerit, hem respectat els costums de la literatura col·loquial en funció a les variants o varietats de les comarques de procedència.

És important remarcar que la llengua i la música així com les diverses festes que commemorem (populars i religioses), són molt més que instruments de comunicació, atès que són patrimonis vius, dinàmics i estimats no només pel fet de ser béns culturals i simbòlics, per això, totes elles mereixen ser preservades, conservades i admirades.

RODALÉS CHURRAS

Les característiques pròpies i la naturalesa dels continguts d’aquest repertori, són les que ens han impulsat a estructurar-lo com un Programa de mà, tan freqüent en les programacions dels Concerts de Música.

Clicant tan des d’ací com des del PROGRAMA DE MÀ, enllaçarem amb totes les entrades i tots els Moviments d’aquest recull, els quals estan classificats en dos parts:

La 1ª part, està dedicada musicalment a Els MestresEls Músics, i La Música per a continuar amb els Instruments MusicalsCordaVent metall 1tVent fusta 2tVent fusta 3tPercussióTeclatPlectre i un moviment dedicat a les Expressions amb música i paraules

En la 2ª part, dedicada a Les Nostres Tradicions, gaudirem amb les parèmies que parlen de: El CantarEl BallarLes Festes, (Laiques i Religioses). Pasqües, Nadal, l’Ascensió, …, Sants, Misses i Processons i Déu i la Setmana Santa.

Utilitzant lògicament un terme musical, per a encapçalar cada Pàgina o/i Moviment que és cadascun dels capítols en què es divideix aquest recull, hem triat, bé un fragment de música o bé, una frase o reflexió, o un vídeo o una fotografia, i assenyalar que totes les parèmies estan desplegades alfabèticament.

Matisar que dins dels Moviments 12é Versos i Cançons i 14é Repertori d’endevinalles, descobrim un variat i divertit repertori de col·loquialismes, i a més, hem arreplegat un especial manoll de frases dedicades als Animals que emeten cants (Mov. 13).

Amb l’Himne de Vespres de la Festa de Sant Joan Baptista, rememorem els versos en els quals es van basar per donar nom a les notes musicals i repassem diversos apunts de la Història de la Música.

Amb l’objectiu de recordar el nostre llegat cultural, dintre d’aquest recull trobem una important quantitat d’enllaços on coneixerem la singular obra transmesa per diversos compositors, músics, escriptors, poetes, etc., tots ells nascuts o vinculats a les nostres terres, a més hem inclòs, un xicotet repertori de Cites, Adagis i Epitafis.

Tanmateix per a fer «embocadura», incorporem un passatemps amb paraules entrecreuades, apaïsades, verticals, etc. formant una Graella Musical i entre tot el contingut del recull, reviurem diversos embarbussament o jocs de paraules.

Volem agrair de tot cor a tots als autors de la inestimable i extensa Bibliografia i Cibergrafia consultada i ressenyar que totes les paraules en lletra cursiva que apareixen en les parèmies, tenen la seua definició en el Glossari (Diccionari resumit) i amb Jo mateix, coneixerem diverses dades sobre la meua trajectòria musical i personal.

Donat que a l’emprar un format digital (com he dit adés), hem pogut incrementar la informació del recull al inserir diversos enllaços i vídeos per donar-li aixina, un camp més complet, (òbviament, en el format paper, aquest augment informatiu no hi hauria sigut possible); i reiterar, què aquesta compilació paremiològica, sempre en contínua evolució, NO ha tingut cap fi lucratiu, sinó que només hem volgut transmetre la nostra estima per les nostres arrels.

Com a síntesi, podem destacar que aquesta compilació constitueix una obra concreta i extensa però al mateix temps escassa, inacabada i inacabable i fins i tot, perfectament imperfecta tan per les parèmies reflectides (pragmàtiques, ideològiques, imaginàries, utòpiques, etc.) com pel seu origen poblacional, així mateix cal afegir que a causa de l’extensa i diversa bibliografia consultada, com també de la col·laboració recollida a viva veu, ens ha estat impossible citar a tots els autors i a tots els personatges d’aquest recull. En definitiva, dediquem el llibre a l’amic i a l’amant de les nostres arrels, sense cap diferència geogràfica i social.

Agregar que per a consultar el recull en altres llengües, trobem un traductor a la part superior esquerra d’aquesta compilació. Recordar que la traducció al canviar d’idioma, possiblement perdrà part de la seua essència paremiològica.

Finalment, agrair a tots els lectors l’interès mostrat en aquesta compilació i comunicar-vos que a hores d’ara escric diversos treballs sobre el món musical, compaginant-los amb altres textos relacionats amb el meu poble Alcoi i qualsevol tema que crega interessant, treballs que estan inserits en el bloc Degustador de Música al que podeu accedir des d’ací o clicant en la fotografia de la part d’amunt dreta d’aquest bloc.

Salut, Música i Parèmia.

Vicent Agulló Pérez

 

La libertad es algo 

que sólo en tus entrañas 

bate como el relámpago

Cancionero y Romancero de Ausencias 

Miguel Hernández Gilabert

Fuente: https://musicafestaiparemia-vicentagullo.blogspot.com/