Listado anual: 2024

Amb el següent treball que tracte amb diverses metàfores i que desenvolupe lliurement, rendisc el meu petit homenatge a JOAN FUSTER I ORTELLS amb motiu del Centenari del seu naixement i el 30é. Aniversari de la seua mort ocorreguda el dia 21 de juny de 1992.

El treball estructurat com un pasdoble i amb diverses metàfores de Joan Fuster, tracte de la Música Celestial amb una Còmplice Ironia.

Amb aquest treball pose fi a la Trilogia Irònica que abasta els següents articles:

Aquesta Música em posa la pell de Gallina  –  Periòdic «Ciudad» d’Alcoi el 23 d’abril de 2010 i el 2 de gener de 2011

«Açò és Música Celestial o la Ironia necessita Còmplices»   –   Pàgina66  d’Alcoi 3 de maig de 2015 i en la Revista MÚSICA I POBLE nº 179 (maig de 2015, pàg. 66 i 67) que edita la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana.

«Qualsevol soroll premeditat ja pot considerar-se que és música«.

Rememorat el Centenari del naixement i el 30é Aniversari de la mort de Joan Fuster i Ortells, vull retre el meu petit homenatge a aquest excepcional personatge amb el següent treball, relat què amb l’estructura musical d’un pasdoble i amb diverses metàfores seues, tracte de la música celestial amb una còmplice ironia.

Introducció:

«Les metàfores – les bones metàfores – no són sinó definicions imprevistes: dir la mateixa cosa, però per sorpresa. És una manera de dissimular-ne la trivialitat, i per això els poetes (i els que no ho són) l’usen copiosament».

Si el lector m’ho permet i aprofitant-me de les seues metàfores i no «cal dir que les presento sense demanar condescendència ni complicitat«, vull fer-vos partícips d’algunes singularitats solfístiques i de diverses essències populars que es reviuen en les festes de la nostra geografia, (Festes patronals, Falles, Moros i Cristians, …).

«La veritat és que mai no he pensat, de debò, escriure, les circumstàncies m’han adreçat, fins i tot, es probable que m’equivoqui. De tota manera, he de córrer aquest risc».

Acord dominant:

“La música es el arte de bien combinar los sonidos en el tiempo”.

  Aquesta clara i breu definició sobre la música, la vaig rebre del mestre de solfeig quan vaig iniciar els meus estudis musicals.

Efectivament, aquest art que combina els sons de la veu humana o dels instruments i dels uns amb els altres d’acord amb les lleis de la melodia, de la harmonia i del ritme, habitualment ens produeixen dins del nostre ser, unes sensacions agradables, suggestives, racionals i lògiques. No obstant això, també percebem que en diverses ocasions, aquests sons produeixen en la nostra ànima unes sensacions molestes, irritants i fins i tot desagradables, és a dir, sentim música trastornada.

Melodia o to principal:

La Festa d’un poble i la seua Música.- Són en aquestes celebracions, alegres i bullicioses, quan una població recorda al seu patró o/i commemora un fet important de la seua història o tradició, tanmateix, al formar part d’un mateix sentiment col·lectiu, serveix per a enriquir l’esperit del ciutadà, manifestant clarament la capacitat d’assimilació social i cultural de tot un poble.

«Les veritats cal exagerar-les perquè resultin creïbles».

Veritablement i al formar part de les nostres arrels, els sentiments els mostrem clarament a través de la música, la mímica i la paraula, i reafirmant les qualitats i els defectes del nostre lloc de naixement i d’educació generacional, els utilitzem com un signe d’identificació cultural i com no, musical i festera.

Introducció al trio (piano):

«La ironia necessita còmplices».

Sabem que la ironia com a forma d’humor, consisteix en dir el contrari d’allò que volem expressar, per això musicalment i “festivament” matisem: la ironia necessita còmplices.

Trio (subdominant?) – piano:

Siga com siga, resulta inseparable el lligam de les festes amb la música. Així doncs, com «tots els versos estan ja fets«, i per donar-li un caràcter jocós i sarcàstic però assossegat, parlarem de poesia, és a dir, de música, de mímica i naturalment de festa.

«Les lliçons més útils són aquelles que decidim no aprofitar, i precisament perquè no les aprofitem».

Sabem que la festa ens duu a l’alegria i la diversió i que la clau de tota festa és la fer-nos partícips, i ho podem fer de dues maneres, activa i/o contemplativa, entenent que la primera, esmenta a tots aquells que organitzen i intervenen en la festa, mentre que la segon, al·ludeix als que si gaudeixen d’ella, però mostrant una actitud observadora i/o curiosa, en definitiva menys participativa.

«L’artista mai no està obligat a justificar la seva obra. Per principi, ell sempre té raó«.

Simultàniament és fonamental saber, què quan parlem i “sentim” les diverses composicions que interpreten els musics, no només tenim que valorar-les per la seues qualitats musicals i artístiques, sinó també per la seua idiosincràsia pròpia i pels seus referents històrics.

Introducció al trio (fort):

«Les aparences no enganyen, són aparences».

Però amb tot i musicalment parlant, contemplem que any rere any es propaguen en aquests esdeveniments, diverses discrepàncies solfístiques en les quals s’imposa una brillant? deformació interpretativa i sempre, allunyada a la creació original de l’obra. A més trobem colles d’artistes musicòmans? què amb la perfecta complicitat d’altres colles, parodien aquestes creacions musicals.

Trio (dominant?) – fort:

«Rarament es pot formular una veritat, cert tipus de veritat en tot cas sense que sembli una insolència«.

Moltes vegades escoltem expressions com «Açò és música celestial«, referint-se naturalment, al concert que ofereixen els executants de les fustes (xirimites incloses) amb una obstinació salvatge de tocar sempre en octaves super agudes i a més, desafinades, com també altres indòmits tocadors, amb la sana intenció de desdoblegar els saxòfons, les trompetes o els trombons o fins i tot les tubes, i emprenyats molts d’ells en bufar més fort que els companys que toquen al costat, és a dir, confonen la grandiositat d’un fort amb el so esgarrifós que produeixen.

«En art, la forma més justa de realisme és la caricatura«.

Tanmateix és significatiu el realisme personificat per alguns timbalers, què metrallant les partitures i amb les seues carasses i cabrioles, deixen bocabadats a un bon nombre de concurrència i condimentat amb els aporregadors de bombo, aconsegueixen espantar les mosques dels pobles més llunyans.

Si per una banda, descobrim a l’expert què amb tota l’aparença de músic, executa sense (o amb) “pudor” diverses solfes, per l’altra, es quedem sense paraules amb la comunicació sonora produïda pels instruments que empren les colles de batucades quan fan les seues tronadores demostracions i fins i tot, gaudim amb l’enginyós efecte melòdic aconseguit barrejant el pasdoble Valencia amb Cuando salí de Cuba.

«En art, la forma més justa de realisme és la caricatura«.

Efectivament, concebent que el so embriagador dels timbals duu a molts festers a aquest món celestial, és summament harmoniós veure a un cabo què amb un pet de sabre, es mou als aires del molinet1.

Així mateix aprovem amb mamballetes quan sona el tros mogudet: la pujà de … em posa la pell de gallina o vull sentir els timbals en els ronyons, potser per què només els agrada la música pel soroll que provoca i sense qüestionar-se què per a pujar, primerament hi ha que tocar baixet, és a dir suau o piano.

Quan diem les següents simpàtiques sentències: Açò ho pague jo. Pareixes una trompa marinera, o quina “marxeta” tocareu ara?, tots fem vots per a guanyar-se el cel. No obstant és més dolent que una pedregada quan escoltem aforismes com: Portat, menjat, begut i tornat, o poc tocar i molt cobrar, … en lo que cobreu, o aquest què em va deixar bocabadat: els músics teniu un mèrit impagable, mentre nosaltres ens fem el vermudet, vosaltres no pareu de bufar.

Així mateix, contemplem l’espontània complicitat d’alguns miróns o companys de correries, participant en aquests tipus de manifestacions o la situació molesta i inoportuna que pateix el públic que roman a la vorera del carrer, bé dempeus o bé assegut, quan alguns elements humans es “claven” pel mig i d’eixa manera inapropiada, no ens deixen gaudir de l’acte que esdevé en eixe instant.

«Fins i tot en els plaers més sensuals, hi ha una manera intel·ligent de gaudir-los».

Com he dit adés, els humans necessitem treure a l’exterior tots els sentiments que tenim arrelats en el lloc més profund del nostre ésser, sensacions que algunes vegades s’enfronten a la lògica i al raonament, i de la mateixa manera que descobrim que «en general no són els perjudicis que ens obliguen a obrar d’una manera o d’altra: sinó que ens hi obliguen, ben mirat, els perjudicis dels altres, trobem que la paraula (en aquest cas la mímica, la música i la festa) li fou donada a l’home, no per a revelar, ni per a ocultar els seus pensaments, sinó per justificar-los».

Da capo:

«Quan alguna vegada sembla que esteu d’acord amb altri, no em dubteu pas: és que hi ha un malentès«. 

Si tots sabem que els músics coneixen el seu meravellós art i que els festers són tots ells, fervorosos defensors d’aquestes tradicions fins i tot mil·lenàries, per què algunes d’aquestes demostracions es repeteixen regularment en el desenvolupament de les festes, sabent bé que hi ha una gran quantitat d’humans que discrepen dels comportaments anteriorment referits?.

Un llarg calderó . . . . o pausa . . . .

Coda:

«En art, la memòria és un error«.

Vull manifestar que aquest treball no pretén en cap moment tindre un caràcter ofensiu, ni tampoc procura donar cap discurs moralitzador ni als músics, ni als festers, ni als espectadors, ni molt menys pretén interferir verbalment en el desenvolupament tradicional de les festes, sinó que he volgut més bé, donar-li un caràcter jocós i sarcàstic a tot el seu contingut.

Si ho he aconseguit, benvingut siga, en cas contrari només jo passaré la pena.

Final:

«El poble diu “fer com fan n´és pecat. O sigui: “Com més serem, més riurem«.

Salut, Festa i Música.

Vicent Agulló

Postil·les; 1.- Pegar voltes i voltes sense para ni deixar de moure’s.

Pd. Els textos redactats amb lletra negreta i “cometes” pertanyen a l’assaig INDAGACIONS I PROPOSTES de Joan Fuster i Ortells – Edicions 62 i La Caixa – 1981.